Diu la llegenda que, allà pel segon mil·lenni abans de Crist, les deesses de l’Olimp van fer que Paris, que era el fill del rei de Troia, s’enamorara perdudament d’Helena, que era esposa de Menelau, rei d’Esparta. Tan enamorat n’estava, que Paris, aprofitant una estada a la cort espartana, va segrestar l’esposa del rei i se la va emportar al seu regne. Menelau, com és lògic, se sentí ultratjat i, per venjar el rapte d’Helena, demanà al seu germà Agamèmnon que comandara una guerra contra els troians, amb l’ajuda d’altres reis grecs, entre els quals es trobava el protagonista d’aquesta història, el valerós Ulisses, sobirà per excel·lència d’Ítaca.
No obstant això, a L’Odissea no es narren les gestes del famós Ulisses a l’èpica guerra de Troia, sinó el seguit d’aventures a les quals l’heroi es va enfrontar en el seu retorn a Ítaca. Va ser, el seu, un viatge mític que s’esdevingué quan déus i homes convivien junts, i les millors armes d’un guerrer eren la prudència, l’astúcia i el coratge.

El retorn d’Ulisses

La guerra de Troia havia acabat, i els herois comandats pel rei Agamèmnon es disposaven a tornar, per fi, a les seues terres.
Entre aquests herois es trobava Ulisses, rei d’Ítaca, i, amb ell, els súbdits itaquesos que havien lluitat a les seues ordres per fer costat a Agamèmnon.
Ulisses era un guerrer fort i coratjós, del qual es contaven les gestes més sorprenents. Ningú no l’igualava en prudència i astúcia, i, en la batalla, cap enemic resistia la força de la seua espasa. Ulisses havia donat bona mostra d’aquestes qualitats al llarg dels deu anys que havia durat el setge de Troia i, per això, tots els que el coneixien el consideraven un heroi llegendari, capaç d’enfrontar-se als perills més terribles.
Ara, però, la guerra havia acabat i l’únic desig d’Ulisses era retornar a Ítaca per a retrobar-se amb la seua esposa Penèlope, i amb el seu fill Telèmac, al qual no veia des que havia nascut. Així doncs, animats pel retorn, Ulisses i els seus companys de batalla van salpar rumb a la pàtria a bord de tretze vaixells de rems que lluïen unes veles tan blanques com l’escuma dels mars que estaven a punt de travessar.
Els vents van arrossegar les naus fins a Ísmar, el país dels cícons. A la guerra de Troia els cícons havien sigut aliats dels troians i enemics dels grecs. Per això, els navegants, amb Ulisses al capdavant, es van decidir a entrar en la seua ciutat amb la intenció de saquejar-la i endur-se’n un bon botí. Tanmateix, els cícons, que eren grans guerrers i els superaven en nombre, els van presentar batalla i després de violents combats, en els quals van patir moltes baixes, els navegants van haver de fugir amb les mans buides i amb els companys morts clavats al cor.
Molts dies després d’haver abandonat la terra dels cícons, les naus d’Ulisses, desviades del seu rumb per les tempestes i pels vents, van arribar al país dels lotòfags, els quals s’alimentaven d’una planta que s’anomenava lotus. Ulisses la coneixia molt bé. I quan van desembarcar a terra i la va veure, de seguida posà en alerta la resta dels navegants.
—El fruit del lotus és dolç com la mel. Però si en mengeu, us atraparà la voluntat com el més traïdor dels verins.
Amb tot i això, l’heroi no pogué evitar que alguns dels seus companys tastaren el fruit. I així fou com, tots els que ho van fer, de sobte ja no van desitjar cap altra cosa més que romandre per sempre en aquella terra, menjant lotus i gaudint dels seus efectes embriagadors, sense importar-los ni recordar-se dels seus deures i del retorn a Ítaca.
—Maleït siga! —s’enfadà Ulisses quan va adonar-se de la malifeta—. Mereixeu una bona estirada d’orelles, per malcreguts.
—Deixa’ns ací, Ulisses —li digueren els navegants que no havien fet cas de la seua advertència.
—Aquest fruit és magnífic!
—I, a Ítaca, no n’hi ha.
—Tasta el lotus i queda’t amb nosaltres, Ulisses.
—Ni el tastaré, ni m’hi quedaré —els respongué ell.
Tot d’una, i conscient del perill que corrien la resta dels navegants, Ulisses els ordenà a tots que se’n tornaren ràpidament a les naus.
—I què fem amb els que han tastat el lotus? —li va preguntar un.
—Arrossegueu-los a la força!... I nugueu-los als bancs dels rems!
Poc després, i sense perdre més temps, les naus van salpar a tota vela d’aquella terra en què creixia aquell fruit tan saborós, i alhora tan nefast, per a l’esperit dels guerrers.

XX
El retorn de la pau

Mentre els morts eren amuntegats al pati del palau i les serventes rentaven la sang que regalimava per taules i seients, Telèmac va fer que baixara la seua mare. Al principi, el vel de la desconfiança va impedir a Penèlope reconéixer Ulisses. Però l’heroi li va traure el vel dels ulls quan li digué:
—Tan sols jo conec el secret que amaga el nostre llit massís que vaig tallar amb les meues pròpies mans. Vaig construir la nostra cambra al voltant d’una soca d’olivera ampla com una columna. Vaig tallar el fullam, vaig podar la soca i la vaig convertir en el peu del llit. Amb la barrina vaig buidar tota la soca i la vaig guarnir amb or, plata i ivori. Després li vaig posar corretges de pell de bou. Així era el llit que jo vaig tallar i que tots dos vam compartir.
Penèlope, conscient que ningú més coneixia el secret que amagava el llit que li havia construït el seu espòs, sentí que el cor li vessava llàgrimes de felicitat. A l’acte s’abraçà al coll d’Ulisses i tots dos gaudiren, per fi, de l’esperat retrobament. Tot d’una Penèlope es va sentir alliberada de l’enorme pes que el seu cor patia per culpa dels pretendents. Ulisses, el seu benvolgut espòs, era a casa i, amb l’ajuda dels déus, havia posat fi als terribles perills que amenaçaven la seua família.
Tanmateix, els perills no havien acabat. Ulisses sabia que per tot Ítaca no tardaria a escampar-se el rumor de l’extermini dels pretendents traïdors. Quan això passà, els familiars dels morts s’afanyaren a acudir al palau d’Ulisses per endur-se els cadàvers i enterrar-los. No obstant això, molt prompte s’alçaren veus exigint la venjança de fills i de germans que havien mort a mans d’Ulisses, i un nou enfrontament va dividir els habitants d’Ítaca en dos bàndols armats, un comandat per Ulisses, i un altre per Eupites, que era el pare d’Antínous, i que tan sols desitjava venjar la mort del seu fill.
Fou per tot això que, a l’Olimp, Atena s’afanyà a demanar consell a Zeus.
—Pare diví —li digué—, quin pla amaguen els teus pensaments? Aproves la guerra terrible que amenaça Ítaca, o creus que és millor que els dos bàndols signen la pau?
—Filla, per què em preguntes això? Des del principi t’has encarregat del retorn d’Ulisses i de la venjança que ha dut a terme contra els traïdors que amenaçaven el seu regne, una venjança que tu mateixa aprovaves.
—Era una qüestió de justícia i d’honor.
—No ho pose en dubte. Però, per què em demanes consell, ara?
—Sempre ho he fet i ara tinc més motius que mai. El destí final d’Ítaca, et correspon decidir-lo a tu. No debades ets el pare dels déus.
Zeus va fer cara de resignat. Però Atena tenia raó. Ell sempre tenia l’última paraula en tot.
—Molt bé —resolgué—. Aquesta és la meua decisió: que el valent Ulisses continue regnant a Ítaca. Nosaltres farem que la mort de fills i germans s’oblide entre els habitants d’Ítaca per tal que torne la pau entre ells.
Molt satisfeta per la decisió presa per Zeus, Atena baixà ràpidament a Ítaca i arribà tot just quan els dos bàndols enfrontats entraven en batalla i Eupites, delerós per venjar la mort del seu fill Antínous, rebia un colp de llança que el tocava al mig del casc de galteres de bronze. Les espases i les llances de doble tall havien començat a obrir les primeres ferides entre els combatents encoratjats, enmig de tots els quals es trobaven Ulisses i Telèmac, lluitant braç a braç, ben decidits a no deixar cap enemic viu. Tanmateix, els déus no van permetre que pare i fill portaren a bon terme els seus desitjos, ja que la veu de la deessa Atena va fer que callara el bronze de llances i d’espases tan bon punt s’havia iniciat el combat.
—Atureu, itaquesos, aquesta lluita terrible —digué—, perquè no vull que es vesse més sang a Ítaca.
L’angoixa i el temor van aclaparar el cor dels combatents i, de seguida, aquests van deixar caure les armes, obeint els desitjos de la deessa. Tot i això, Ulisses va llançar un crit esfereïdor i va atacar de nou, com una àguila que vola alt. Aleshores, Zeus l’aturà en sec amb un llamp fumejant i Atena li digué:
—Ulisses, posa fi a la teua ira. Ja has tornat a Ítaca i t’has venjat dels pretendents que s’aprofitaven de les teues possessions, es disputaven la mà de la teua esposa i planejaven la mort del teu fill. Posa fi, Ulisses, a la teua ira, perquè, si no ho fas, serà la ira de Zeus la que caurà sobre tu.
Així va parlar Atena, i Ulisses, l’heroi de Troia, el destructor de ciutats, de sobte comprengué que s’havia de sotmetre als desitjos de la deessa. Atena tenia raó. Prou de lluites, prou de patiments. Les paraules de la deessa eren ben certes i el llamp de Zeus li havia fet caure la bena dels ulls. El retorn a Ítaca havia estat llarg i ple de calamitats, però ja havia acabat. No obstant això, la venjança contra els traïdors que amenaçaven el seu regne havia vessat sang suficient com per a posar en perill la pau que regnava entre els habitants d’Ítaca. I no desitjà Ulisses que el seu retorn encenguera les flames d’una nova guerra entre germans.
Així doncs, la deessa Atena va establir pactes de pau entre els bàndols enfrontats i, després d’acceptar-los de tot cor, Ulisses va buscar, per fi, el descans que tant havia desitjat, en companyia de la seua esposa Penèlope i del seu fill Telèmac, l’hereu del magnífic regne d’Ítaca. Per a Ulisses, el seguit d’aventures, de desgràcies i d’esforços que havia sofrit des que salpà de Troia, ja tan sols formarien part d’una odissea inoblidable, d’una odissea inoblidable que ultrapassaria les fronteres del temps.